...Tots jorns aprenc i desaprenc ensems...JdSJ
El darrer llibre d’OPdC, és un dietari dels anys 1994 i 1995. Som davant d’un llibre més íntim i personal que els editats darrerament. No perd però el segell que el caracteritza, que és l’anàlisi del món que l’envolta. Encara que parlem del passat, el lector viu un present, que potser va viure o que descobrirà de la mà sàvia de l’autor.
El gènere literari del dietari és, per a mi, com una fotografia que vol retenir l’instant, el moment, i és un instant representatiu que només sabrà captar l’ull agut, intel·ligent de l’autor que cultiva aquestes virtuts, com és el seu cas.
Voldria parlar-vos del títol, que no és en va, ni gratuït: L’au de Minerva és un leitmotiv al llarg de l’obra. Hegel és qui proposa l’au de Minerva com a símbol de la reflexió, ja que ella s’enlaira en el crepuscle per tancar l’espai de l’acció i començar el de la introversió... i és ella que obra l’espai dels clarobscurs quan arriba la posta, i inicia el vol del capvespre.
Ben cert és que l’autor ens ha dut per paranys i viaranys del seu dia a dia, més propers, més intensament explicats i alhora plens de bellesa literària, perquè el seu domini del lèxic i del llenguatge senyoreja per tota l’obra. S’ha de dir que aquest darrer llibre té fragments de prosa poètica meravellosos, de manera especial quan s’endinsa en la descripció del paisatge proper. Quanta poètica que humanitza la seva mirada!
Sempre brillant en l’anàlisi del seu temps que també és el nostre. Lamenta la frivolitat del pensament, ( ja llavors... Què deu pensar d’ara?) Reflexionarem sobre la cultura de masses, la guerra freda, la presència dels jesuïtes en els acords vers la democràcia...la valoració dels nostres clàssics: Joan Fuster, Josep Pla (bons dietaristes tots dos, com ell), la guerra i la postguerra, la idea d’Espanya que es crea des de la perifèria, jesuïtes tots els que la creen, les diferències entre bascos i catalans, els viatges i viatjar mirant i analitzant, aprenent i transmetent el que hi ha captat.
El pas del temps li permet fer-nos arribar aspectes de l’època que hem oblidat. Us agradarà de saber que la intel·lectualitat del moment es va esforçar per contactar amb l’acadèmia sueca del Nobel, i saber també que teníem i tenim enemics a dins i a fora perquè els nostres autors no tinguin un Nobel.
Una certa, respectuosa, però analítica espiritualitat és present en el llibre. Hi ha una mirada a la religiositat i no se n’està de lamentar tots el fonamentalismes: ... El Mal que fan en nom del Bé... excloents i totalitaris.
Enamorat de la pintura i els colors, ell s’il·lumina en els comentaris d’art, que brollen del seu ull atent i judiciós. La presència i la coneixença d’artistes omplen de llum textos, anècdotes i també opinions sobre aquest món. A voltes hi ha paraules d’admiració (Fenosa, Picasso) i a voltes paraules punyents, quan les coses es fan malament (com les intervencions al Museu Romànic de Gae Aulenti).
L’amor a l’ofici d’escriure va pentinant l’obra... No saben que vivim l’escriptura com una missió sagrada... El seu amor incondicional per escriure, no defuig la importància de la traducció i del traductor: Traduir és interpretar i a fe de déu que ell interpreta el que l’envola mentre ho posa en el blanc del paper
La cultura no ens ve donada com la natura, diu, i en aquest cas som nosaltres que n’hem de prendre possessió. De la política del país, omnipresent en la seva obra, lamenta el dèficit d’estratègia, i l’excés de tàctica de baixa volada...cosa que a la llarga provoca que la cultura es fa infinitament petita, parasitària, insignificant...
La idealització de la infantesa, el nen que som, la presència de la felicitat en l’alteritat, en l’estimada, l’estar feliç per moltes coses d’aquesta vida que corre com un riu, així com ho fa la seva obra, sense pausa i plena de lucidesa, fan el dietari de lectura imprescindible.
