Daniel Rangil amb il·lustracions de Laia Baldevey. Publicat a efadós

El progrés ens va dur la productivitat i se’n va endur la poesia.

Som davant d’un llibre imprescindible si estimeu la cultura catalana. Raimon cantava Qui perd els orígens perd identitat. Suggereixo que llegiu aquest llibre sense pressa, endinsant-vos en cada capítol, i paladejant cada cosa que aneu descobrint, i així anar creant un pòsit de saviesa del nostre imaginari arrelat a la terra i arrelat el món des de fa milions d’anys.

Hi trobareu mites més que coneguts com: El Comte Arnau, o  el Joan de l’ós. Veureu com molts d’aquests relats acaben formant part de cançons i balades populars o bé de refranys. Veureu com han deixat rastre en el nostre lèxic i en la nostra gramàtica, no tot prové del llatí.

La majoria de mites d’altres llocs els trobem en la base dels nostres. L’autor ens parla de Les ànimes en pena, que potser és uns dels primers mites de la humanitat. Explica que els Ibers creien, que les ànimes havien de passar per set etapes abans d’entrar al món dels morts, i ho dibuixaven amb una escala amb 7 graons. Això ho coneixem gràcies a la gerra trobada a Vil·la Joiga. O bé ens explica que el costum de Tots Sants prové dels celtes, ja que dividien l’any en 2 parts:1 de maig  i 1 de novembre. Tots dos festius encara avui.  O com podem relacionar mites nòrdics, on de les aixelles d’un déu en surt  l’home i la dona, l’aigua i el foc, en fi,  la vida a la terra, i no cal que us digui que d’això en trobem ressons a la Bíblia.

El lector hi descobrirà molts personatges mitològics, i sabrà com es van originar. Als catalans ens fascinen els gegants, en tenim a tots els PPCC: el gegant del pi, el Ferragut...Es grecs tenien els Ciclops, però de gegants en trobarem arreu del món. Sovint com que no els podem vèncer per la força, ja que són més fort que els humans, ho fem amb l’astúcia però no sempre hi ha enfrontament. El gegant Puigmal ensenya a un caçador de daines a fer formatge perquè no passi gana. Possiblement el mite neix quan l’home deixa de ser caçador per ser ramader. També ens parla de personatges més petits o invisibles com els follets casolans, els menairons (el nom prové de mena, mina, per als celtes, o els  gnoms, els manes i els penates romans...

La presència d’animals en aquest imaginari té una força extraordinària com ara els gats, els bocs, els SIMIOTS, esculpits a la façana de la catedral d’Arles, i coneguts als Pirineus; EL BOCARROT lligat a la sega, El LLOP, important en la cultura romana perquè la LLOBA va amantar Ròmul i Rèmol. Les festes LUPERCALS, o Nonell el GOS DE LA NEU, o L’ÓS, que en trobem mites en el  Japó el yeti, i on sigui que hi hagi neus perpètues. Les SERPS, xineses, japoneses, catalanes moltes sovint semblen dracs i els dracs, importants a totes les cultures: A Mallorca hi ha el Drac de Na COCA, però hi ha Dracs sumeris, egipcis, i hi ha combats entre dracs, deus i humans.

Tot l’imaginari està molt ben il·lustrat en el llibre i les imatges ens ajuden a entendre la força del  missatge. Hi veureu, entre d’altres, un mapa de dracs del món. Cal dir que la religió cristiana no els ha pogut desarrelar els Dracs i els ha hagut d’integrar com tantes d’altres coses. Pensem en els bestiaris medievals, plens de dracs, o en  S.t Jordi, que matà el Drac, i el cristianisme els ha fet portadors de missatges morals de l’època per integrar-los. Viuen coves, i ataquen els humans però si veuen un sant o una espasa de virtut s’amanyaguen, per exemple  St. Martí li dona  L’espasa de virtut a Vilardell per matar-ne un. Fixem-nos en el seu nom prové del déu Mart, déu de la guerra, una altra integració cristiana. No us podeu perdre la descoberta que fareu tot llegint que Sant Valentí, 14 de febrer,  té orígens catalans, tot un cop per alguns que no el celebrem, com ara jo.

L’autor també segueix el fil de la sexualitat entre animals i humans o entre deus i humans i les conseqüències que se’n deriven, francament apassionant i sempre de teló de fons els beneficis i els maleficis d’aquesta unió.

La cartografia hi juga un paper especial en el llibre, ja sigui una geografia fantàstica: ciutats submergides, o bé el cel i l’infern dels cristians, o l’hades grec, l’avalon dels celtes, el valhala dels nòrdics... També sabem de ciutats submergides com a l’estany de Guils, Mirmanda al peu del Canigó. O ja siguin ben reals:  com MONTSERRAT, amb ressons dels mites de la mare terra. L’espai de Montserrat ple de Quers, pedra, és un espai dedicat a la maternitat La construcció és plena de CARALLS BERNATS, amb connotacions fàl·liques que ens porten a la vida o la vall de Núria a la fertilitat...Sembla que les PEDRES tenien càrrega protectora, no només les normals si no també les precioses molt abans que esdevinguessin joies.  Sovint aquests cims tenen forces tel·lúriques o serveixen de  marques de territori des de la prehistòria. Un altre espai real relacionat amb les dones és L’ILLA DE LES DONES, a Formentera. 

Els gorgs són els espais de les dones d’aigua, al Montseny o al Montnegre però també n’hi al Japó.  Les coves de les bones dones,  ens han donat refranys: Tira que tiraràs, si te l’emportes ni ric ni pobre seràs. Les Dones d’aigua les relacionem sovint amb tresors amagats que custodien. A l’Africa  trobem dones búfal, dones elefant, a Croàcia la dona lloba encantada.

L’existència de Fades benèfiques feia que abans se’ls parés un lloc a taula per cap d’any...i a la casa no els faltaria de res.  També hi ha la dama blanca andorrana, Auvinyà, que els Andossins o Andorrans, la saben protectora del territori. O dones a Irlanda ogres, o mares caníbals, i l’església no podia treure l’admiració que sentien els irlandesos per Brigitte,i la van convertir en Santa Brígida. O una altra dona clau Mari, la cap de totes les divinitats del món per als bascos. També sabem si anem més lluny, que hi trobarem les Venus paleolítiques, com la Venus de Gavà, que té 6000 anys.

En fi la presencia de les dones en llocs reals és molt rellevant en la mitologia. Un fet ben curiós és que el 8 de març celebrem el dia de la dona treballadora  i si coneguéssim bé les nostres lluites potser ho celebraríem el 15 de febrer que  les dones van fer vaga  de maternitat  a roma, perquè no podien anar en carro. El Cristianisme busca una patrona que no faci soroll, Santa Agueda.

Altre persones mitològiques són els diables o dimonis, que n’hi ha en totes les cultures. Els dimonis catalans van ben vestits, t’ajuden però després volen cobrar el que els has promès i normalment un àngel et salva. Les bruixes, molt lligades al diable, són personatges complexos, reals, amb coneixements,...Que al masclisme corporatiu, especialment el mèdic i l’eclesiàstic els feien molta nosa. .Acusades de tot i més, assassinades sense escrúpols, es valien dels diferents sabers que les dones que han anat acumulant al llarg dels segles i que s’havien transmès de mares a filles. No va costar gaire de donar-los el poder del mal per matar-les, diuen que transformen homes amb animals, que provoquen maltempsades, que marquen amb 3 cops de bastó on ha de ploure i fer mal. La seva festa és per Sant Silvestre, i es reuneixen al capvespre fins les 12 de la nit. Sabreu que un sacerdot d’Insbruk que es deia  Kramer , comença una persecució ferotge falsificant la signatura del papa i d’altres documents i després a Catalunya, va ser també terrible. Però les dones no hem deixat mai de transmetre saber, ara molt escapçat per la Santa Inquisició. La nostra relació amb les nostres ancestres és un fil que no es trenca des de la prehistòria, a les cavernes, on hi havia una visó matriarcal de la vida. Sens dubte un viatge apassionant pels nostres mites i ancestres. I com deia Claver: Instruïu-vos i sereu lliures. Estimeu-vos i sereu feliços. Associeu-vos i sereu forts. A. Clavé