Aquest és el títol del llibre que va presentar ahir en Fèlix Simon, alma mater de la demanda penedesenca per aconseguir una Vegueria pròpia.
Un llibre que recull la epopeia d’un poble, el penedesenc, que va lluitar més de 10 anys per aconseguir que el seu Parlament, el de Catalunya, els hi reconegués el dret a tenir una vegueria pròpia, una unitat territorial que ens autorepresentés com a col·lectivitat. Memòria d’una lluita que no cal, no hem d’oblidar.
Més de 10 anys de lluita, perquè algunes formacions polítiques l’any 2010, quan s’havia d’aprovar les vegueries van donar l’esquena al Penedès i la seva gent, i van votar en contra de crear la Vegueria del Penedès.
Però sense retrets, tothom és benvingut a la PENEDESITAT. Más vale tarde que nunca que diuen els castellans.
Tot i la negativa de l’any 2010, la Plataforma per una Vegueria Pròpia va continuar treballant amb el mateix objectiu d’aconseguir l’anhelada Vegueria, i va ser el Govern del President Puigdemont qui va fer realitat els somni de tants i tantes penedesencs i penedesenques, al 8 de febrer del 2017, el Parlament modificava la llei de Vegueries del 2010 i hi afegia la del Penedès
Es van perdre 7 anys valuosíssim per poder tenir unes eines d’autogestió i d´autogovern, per donar respostes als reptes territorials d’aleshores i en conseqüència als reptes d’avui dia. Però van ser 7 anys que la Plataforma va fer servir per divulgar, encara més, una idea concreta de regió i una visió determinada del Penedès. Una pedagogia necessària i imprescindible per saber en quin punt ens trobem avui.
Gent com el Fèlix, i molts dels que van col·laborar des del primer dia van posar una llavor, una llavor que va servir, serveix, i servirà en un futur, per conformar una col·lectivitat territorial. Una col·lectivitat territorial autorepresentada en una regió geogràfica.
Una regió geogràfica projectada en el mapa de la Vegueria Penedès. Una col·lectivitat que continuarà lluitant fins aconseguir que aquesta vegueria tingui un autogovern, tal i com preveu la llei de Vegueries, que el Govern de la Generalitat hauria d’impulsar i no ho fa. Un autogovern que pugi incidir a la gestió dels reptes de futur del seu destí des de la subsidiarietat que tant es pregona a la Unió Europea.
Gràcies Fèlix per aquest 18 anys, seguirem junts fent camí.
