Aquests dies, degut al conflicte bèl·lic en Ucraïna, malauradament un més del que hi ha en el mon, per molt que fem ulls clucs i ens tapem les orelles, se’ns ha posat davant de moltes coses negatives, com la violència, la guerra, els desplaçaments de la població, la incapacitat negociadora, la manca d’empatia, i d’altres de bones com la solidaritat.
També ens ha mostrat lo global que es el mon, ja que la producció cerealista i d’olis vegetals d’Ucraïna posa en jaqué a la nostra ramaderia i part de l’agroindústria.
A la vegada, la seva producció i/o transport d’energia, qüestiona d’una manera important, tot el nostre model de funcionament (ús de maquinaria, transport, conservació, elaboració...) i ambdós temes, ens fan veure la nostra realitat.
Així, el país cerealista, que ens proclamen, ho es perquè en els secans estrictes, poc més es pot fer, adonant produccions interessants, però no suficients. Que es el mateix que passa en aproximadament el 65% de la nostra producció vitivinícola.
D’igual manera, ens fa veure amb tota la cruesa que sense aigua i energia, la producció es la que es, i degut al canvi climàtic, anirà a la baixa en quantitat i també, canviant les característiques qualitatives de la mateixa (maduracions, continguts estructurals C/N i de elements nutricionals,...).
Tot lo qual ens interpel·la respecte de les normes de governança que hem generat i ens hem auto imposat, com la regulació de l’aigua a nivell d’unitat funcional anomenada conca, dels impostos associats a l’energia i també de lleis com el Pacte Verd, que te previst entrar en vigor l’any vinent, i que potencia, la producció orgànica, una reducció important en l’ús de fitosanitaris, la valoració en quant a petjades de carboni i aigua de tota la cadena alimentaria (del camp a la boca)i la circularitat de la producció, entre altres.
Tot lo qual esta molt be, es un pas important respecte de la reducció d’impactes ambientals associats a la producció agroalimentària, fins que la guerra, ens ha fet veure que tindrem que abastir-nos en països on la producció no segueix aquestes normes.
En casa davant del mirall, tothom fa patxoca, el tema es quan un es barreja amb la població i apareixen les malaurades comparacions.
Els mediterranis som pobres, ho hem sigut sempre, i per tant, cal acceptar-ho per fer i ser el millor possible en aquestes condicions, sinó, la sostenibilitat alimentaria, l’auto suficiència, el creixement...son simples paraules, eslògans buits de contingut i sobretot allunyats de la veritat i realitat, pel que potencialment indiquen.
No ens enganyem i sobretot, que no ens enganyin, nomes podem fer amb el que tenim, cal dons incrementar el valor afegit de la nostra producció i del context paisatgístic, social i cultural, en que aquesta es fa i farà.
