Vaig sentir a les notícies que el dia 8 de maig va fer 75 anys de la caiguda del règim nazi d’Alemanya, amb l’ocupació de la ciutat de Berlín per part dels exèrcits aliats.
Quan sentim aquestes notícies, sempre ens sona com a quelcom llunyà en el temps i l’espai, però aquesta imatge canvia quan hem tingut la sort (com em va passar a mi) de conèixer l’Antonio Hernández, antic veí del nostre municipi procedent de Barcelona, que va viure molts anys entre nosaltres.
En diverses converses que vàrem tenir fa més de 30 anys, m’explicava que va conèixer el nostre poble quan passava en tren anant cap a la platja de Comarruga. Li va agradar, i un bon dia ell i la seva dona van decidir baixar a la nostra estació. Aviat van llogar una de les casetes que hi havia al nucli de Cal Tico (avui ja inexistent), i al cap d’un temps varen comprar un pis a Mas Catarro, on venien els caps de setmana fins que es va jubilar, i a partir de llavors, va ser el seu lloc de residència principal. Els darrers anys de vida van comprar un pis al carrer Santa Margarida.
Un dia d’estiu, prenent un refresc a casa seva, em va deixar anar:
- Quan era jove, jo també fumava, però fumava en pipa. De fet, tenia una col·lecció de pipes, i n’hi havia una que ens vàrem intercanviar amb el Duc d’Edimburg (el marit de la reina d’Anglaterra).
- Què? Com?-Vaig exclamar jo, perplex.
- Sí, quan estava a Egipte lluitant contra l’Àfrica Korps. Ell passava revista a les tropes i li va agradar la pipa que portava a la butxaca de la camisa. Em va dir si li volia canviar per la seva i li vaig respondre que sí.
Així, amb aquesta naturalitat, com el que explica que demà potser plourà.
A partir de llavors, les vegades que ens veiem sempre intentava que m’expliqués més coses d’aquella època, fet que li costava bastant. Resumint tot el que em va anar explicant, així va ser la joventut del meu amic Antonio:
- Va formar part de la Lleva del Biberó a la Guerra Civil, i quan aquesta va acabar, va passar a França, on es va allistar com a voluntari a la Legió Francesa.
- Va lluitar contra els nazis a -20º al nord d’Europa, i a mes de 45º a Egipte, contra les tropes del general Rommel.
- Un cop van derrotar a l’Àfrica Korps, va participar en el desembarcament de Sicília, i en la reconquesta d’Itàlia.
- Quan havien entrat ja dins d’Alemanya, havia de renovar el seu contracte amb la Legió Estrangera Francesa (no és una exercit regular, sino de voluntaris). «Porto ja molts anys tirant trets i mai m’ha tocat una bala. Potser no cal temptar tant a la sort» – Va pensar. Així que ell i uns quants companys que acabaven contracte van decidir tornar a casa. Al cap de poques setmanes de marxar, la resta del seu batalló va caure en una emboscada dels alemanys i van morir gairebé tots.
Ell va tornar a Espanya, va fer el servei militar i va tornar a Barcelona, on va formar una família amb la Catalina, dedicant-se a les seves dues grans passions fins que va morir: la pintura i la lectura. Tenia una biblioteca amb milers de llibres, uns quants centenars dels quals el va donar a la biblioteca del Monjos.
El meu amic Antonio ja fa uns quants anys que va morir. Mai vaig veure la pipa que va intercanviar amb el Duc d’Edimburg, però si que em va ensenyar la Medalla al Valor amb distintiu de plata que li va atorgar el Govern de França, i les fotos dels actes de reconeixement que periòdicament la Legió Estrangera Francesa feia als antics soldats que havien lluitat contra els nazis.
Descansi en pau, amic Antonio. El món, de ben segur, és avui millor gràcies a homes con vostè.
