"La pau més desavantatjosa és millor que la guerra més justa"
Erasme de Rotterdam
Seria força trivial començar aquesta reflexió anunciant que els israelians tenen dret a viure en pau al seu territori, sense ser víctimes dels covards atacs terroristes de Hamàs, com també els palestins tenen dret a viure decentment al seu territori gairebé completament tancat fa més de mig segle. El facilisme regnant dirà que si entre aquestes nacions no són capaces d'aconseguir una convivència en pau, caldria que la sempre políticament correcta “comunitat internacional” hagués d'actuar en profunditat i amb serietat, en lloc de simplement lamentar per xarxes socials el recompte imparable de morts.
La brutalitat de Hamàs és indiscutible: atacar i matar més de 300 joves que es trobaven en un recital i que es va transformar en una massacre salvatge i covard. Com és obvi d'esperar, la resposta de l'Estat d'Israel ha estat intensificar el tancat d'una població que des de fa temps es troba pràcticament amuntegada a Gaza, sense serveis bàsics i essencials per a la supervivència i rebentar-la a bombes deixant una xifra esgarrifosa de infants morts. Mentrestant, la resta del món fa gala de la seva banalitat en condemnar o recolzar els uns o els altres.
Com ja es va veure en altres oportunitats històriques, a més dels barbàrics assassinats a civils que no tenen res a veure amb els conflictes geopolítics, es va sumar en accionar terrorista un cúmul de segrestos d'un centenar de civils i militars als quals pretenen utilitzar com a esquer negociar de manera perversa: l'amenaça consisteix a matar, torturar, mutilar i violar per cada bombardeig rebut per la nació israeliana. Com cal esperar en temps de perversitat mediàtica, no només s'aniquilaran aquests cossos sinó que també es pretén desmoralitzar compartint per plataformes internacionals d'entreteniment digital a la mà de tots (nens inclosos) els vídeos i fotografies del que aquests animals consideren bé de canvi en una negociació.
Així mateix, i seguint amb la línia coherent de la contribució permanent al morbo mediàtic tan rendible i requerit, Hamas va documentar i escampar per la xarxa material en el qual es pot apreciar com al kibutz Kfar Aza almenys 200 residents van ser brutalment assassinats regalant-nos titulars com "No ha decapitat mai pares, avis i nadons": una imatge bestial, difícil d'oblidar, tenint en compte que es tracta de víctimes humanes utilitzades com a trofeus de provocació per part d'un nombre reduït de ferides que fan malbé cap al que ells consideren "cap a fora" ” (els seus “enemics”) i “cap a dins”, ja que tota repercussió de les seves accions recau sobre innocents del “seu poble” que sembla poc importar-los.
Davant del que s'ha descrit prèviament, és molt difícil tractar de pensar amb claredat, objectivitat i veritat. La dificultat rau en el fet que la situació, plena de víctimes innocents, se sol tenyir sota el vel del partidisme de faccions que no contribueix gens a aclarir una situació que si bé no és nova, no deixa de sorprendre'ns, sobretot pel seu incessant i creixent nivell d'horror que sembla superar cada cop més. La crida a la cura ia la prudència se sol confondre amb una presa de partit cap a un costat o un altre, i aquest és un gran error: afirmar que Israel és un model democràtic exemplar és mentida, però també és mentida que Palestina en la seva completesa està conformada per terroristes i assassins.
En filosofia comptem amb una disciplina, una vessant del pensament que s'anomena hermenèutica, que és l'estudi de les interpretacions que ens comporten la comprensió d'un text, una situació, una obra d'art, la mateixa vida. Tractar de comprendre és el motor del pensament hermenèutic, i creguin-me amics, és molt difícil de practicar, sobretot quan allò que cal interpretar presenta polisèmies tan complexes. No es tracta de trobar una veritat única i indiscutible, sinó més aviat d'apropar-nos de la manera més objectiva possible als fets per no fer-ne ficcions útils que puguem utilitzar amb intencionalitats concretes. Doncs bé, interpretar el que està succeint en el context descrit precedentment serà una tasca àrdua que demanarà anys d'estudi i anàlisi minuciós. L'únic que pot interrompre, anul·lar i cancel·lar l'intent de comprensió, és el fanatisme, el partidisme i les dues vessants d'imposició de “veritats” més utilitzades, és a dir, l'univocisme (només existeix “una i aquesta veritat”) i el equivocisme (“res és cert, tot depèn del punt de vista des d'on es miri”).
Aquí es juguen tres factors fonamentals: un intèrpret, un fet, un context i un judici sobre això. Els fets existeixen independentment de la nostra opinió sobre això, i generalment tot esdeveniment es dóna en un marc històric concret que serveix de marc per enquadrar els fenòmens que el componen. Quan un intenta pensar, pensar de debò, no està fent res més que hermenèutica: suspenc el meu judici fins a tenir una noció clara del que està passant. Doncs bé, res d'això que acabo d'esmentar ha arribat als vostres dispositius mòbils, als seus televisors, al diari que reposa al costat del seu cafè a taula i molt menys a l'àmbit funest del “es diu”, de tradició oral i el motor és la repetició infundada de proposicions de dubtós suport lògic i empíric.
L'intèrpret, en aquest cas en particular, intento ser jo, convidant-lo a vostè, amic lector que faci un exercici similar. La meva creença en una religió bastardeada, ridiculitzada, satiritzada i insultada permanentment per gairebé tot contingut audiovisual la finalitat del qual sigui l'entreteniment o la desinformació i que, simultàniament, no cancel·la ningú, no busca censurar ningú i suporta estoicament una cataracta quotidiana de menyspreu injustificat posant l'altra galta i buscant la trobada malgrat el desagradable mal regnant.
El fet, ja esmentat prèviament, com a típic atemptat terrorista, va ser inesperat i de moment es troba, almenys al nivell dels simples mortals que ens formem part dels serveis d'intel·ligència de cap país, a la fase d'“inexplicable” ( ni vostè ni jo, amic lector, tenim una sola prova concreta de les motivacions, el nom i cognom dels que van finançar això, per què ho van fer, per què ho van fer, etc.). El context, extremadament complex i de llarga data, i impossible de descriure en un simple i humil article d'opinió d'un diari, direm que se sustenta sobre la base d'un conflicte agònic que data de més de mig segle de manera intensificada, però té les seves arrels originàries en problemes antiquíssims i ancestrals. El judici, és a dir, l'emissió d'un criteri propi sobre el que vam poder comprendre sobre el que ha passat, avui, a hores d'ara, em resulta impossible per dos motius senzills: el primer té a veure amb el poc seriós que resulta opinar precipitadament sobre allò que commou, provoca, incita a l'angoixa i en molts casos a l'ànsia de venjança. El segon, se sustenta sobre la base de viure en temps en els quals ens han fet creure que existeix una pluralitat sense precedents (en allò aparent) quan en realitat el que existeix és un sistema de censura i desqualificació sense precedents (en allò concret, fàctic i real quotidià).
L'ideal, si realment volem comprendre, és que de moment no temen partit en absolut, ja que tot assassinat de l'índole precitada, sigui de qui sigui a qui sigui, de la manera que sigui, en el context que sigui, no és justificable. No hi ha morts dignes o indignes en el context que hem detallat anteriorment: totes les morts van ser, són i continuaran sent per a mi, innecessàries, cruels i injustificables per qualsevol motiu que es vulgui al·legar. Perquè no es confonguin: tota massacre a civils innocents, que no tenen res a veure amb un conflicte bèl·lic organitzat, comandat i executat per un grapat d'agents totalment allunyats de la vida quotidiana de les víctimes no pot tenir, per a mi, un justificatiu lògic , ètic, moral, legal, històric o cultural. Res. Els atemptats terroristes són un tipus de manifestacions covards que no fan més que demostrar la faceta més patètica del nostre ésser-en-el-món: l'oblit voluntari que som éssers-per-la-mort i no éssers-al servei de la mort com a instrument de cosificació i anihilació de l'enemic-adversari.
¿És un clixé sostenir que la violència no soluciona res, que el que "a ferro mata, a ferro mor", que la guerra mai deixa vencedors sinó sempre vençuts, denigrads, corromputs i destrossats, fins i tot als que creuen acabar sent els que prevalen? No ho sé, el que sí que sé és que cap vida val el que un tros de tela trist, ni de bon tros mig centímetre d'un desert o d'un oasi. Vivim en un món mediatitzat corporativament en què pensar es fa difícil justament perquè no se'ns permet expressar un judici amb “però”. No és políticament correcte dir que el que va passar va ser una atrocitat, però també ho és la disputa territorial, la denigració permanent, l'empresonament a cel obert d'un poble complet, com també la incessant violència injustificada de malons de bèsties salvatges que rebenten a bombaments autobusos plens de civils que no tenen res a veure amb els interessos de dos o tres espavilats que, oh casualitat, la veuen i la dirigeixen des de lluny.
No pretén ser aquest un article on vostè, car lector, vegi en mi una presa de posició sobre el fals binomi moral que els periodistes de segona mà imposen: no, no m'aturo ni del costat de Palestina ni d'Israel, sinó el just mitjà, a la phrònesi aristotèlica que m'indica que la prudència crida a parar atenció ia no fogonejar l'odi en un món que en comptes de demanar coherència, clama per l'espurna que esclati a la pólvora sembrada per dècades d'ignorància intensificada i odi inoculat mitjançant mecanismes perversos de dominació cultural. Sens dubte que l'única sortida assenyada és la pau, tots ho sabem, però també som conscients que no hi va haver ni hi haurà mai una concòrdia rendible en una història de la humanitat dirigida sempre per un grapat de pervertits que ens fan servir com a carn de canó, ja sigui en un camp de batalla real, com en l'encaminament dels nostres judicis permanents que cuinen el brou quotidià d'un odi que és sempre totalment injustificat i innecessari però que és, alhora, justificador de les pitjors tragèdies de què som humans capaços de gestar.
