“Em planto nua a les portes de la infància, / la veig,/li pregunto qui sóc./Em diu que no ho sap/que no reconeix en els meus ulls els seus/ i mentre parla es converteix en mi”.
Judith Nedderman. Nua.
El llibre Balla, esperança, balla està dedicat a Entrem i a la seva gent. Ens pots explicar com neix el projecte del llibre?
El grup Entrem (el grup cooperatiu d’inserció laboral que treballa amb persones amb problemes d’integració) ha volgut commemorar el seu vint-i-cinquè aniversari amb l’edició d’un llibre sobre la feina que fan. Aleshores jo els vaig proposar que posaria en valor la vida d’algunes de les persones a les quals es dirigeix el treball del grup a fi de reflectir la seva realitat, el seu món interior, les seves il·lusions...
Com a societat, com a individus, què hem fet malament respecte d’aquestes persones (institucions del govern, institucions vinculades a la salut, a l’ajuda social, etc)?
Vivim en un entorn on el rendiment econòmic és norma primordial i on, per tant, massa sovint només es valoren les persones en funció de la seva productivitat. Aleshores, aquells qui, a priori, no poden respondre a les dures exigències del mercat laboral en són automàticament exclosos. En el cas que ens ocupa, penso que les institucions haurien de dedicar més esforços que no pas a d’altres col·lectius per aconseguir que les persones diferents tinguessin les mateixes oportunitats laborals i, sobre tot, el mateix o millor reconeixement salarial que l’altra gent.
Xavier, jo sé que t’agrada el cinema. Llegint el llibre he tingut la sensació que tu eres en el relat, el gran ull d’una càmera i que ens anaves projectant els relats.
Potser sí que he actuat com una càmera cinematogràfica, que retrata o filma només allò que el director vol que el públic vegi, deixant fora de camp tot el context del personatge.
Com has construït aquestes històries que t’arriben al cor, però a la vegada t’impacten. Totes són verídiques?
Sí. Les històries responen a unes realitats que jo he ficcionat a fi d’aconseguir l’objectiu que m’havia proposat: comunicar les emocions i les vivències de les persones que vaig entrevistar i que s’amaguen darrere els relats.
Els personatges tots tenen una mirada valenta de la realitat i un esperit de superació molt important, això parteix de la realitat?, això és així ras i curt?
És el més impactant de les nou vides reals: tots ells estan fent un camí que els portarà cap a un futur que els omple d’esperança
El llibre té unes il·lustracions molt boniques d’Anna-Lina Matar i una portada entendridora. Parlem- ne una mica.
L’Anna-Lina és una il·lustradora formada a l’Escola Massana i que no fa gaire ha guanyat un premi d’il·lustració del Cabildo de Gran Canaria i un altre de Fnac-Salamandra Graphic.
En el llibre, malgrat la dificultat d’aquest col·lectiu de persones, hi ha temes eterns per tothom, independentment de la situació personal. Penso en l’amistat, l’amor, la solitud, la felicitat. Què volies que captés el lector?
Precisament aquests valors. Perquè he procurat que les persones ficcionades que tenen uns problemes que no tenim la majoria i que a ells els han vingut donats, arribessin al lector com a éssers que tenen unes emocions i uns sentiments que són exactament iguals als de tothom.
Creus que hi ha literatura per adults i literatura infantil i juvenil o senzillament hi ha literatura en majúscules?
Crec que hi ha literatura, i punt. En general, la literatura destinada a un públic infantil o juvenil està vista com la germana petita de la literatura d’adults. Però qualsevol manifestació literària, si està feta amb honestedat, no es sinó, literatura, independentment del públic al que s’adreci.
Anna Ruiz Mestres