Montserrat Socias fa més de 40 anys que es dedica a la pintura artística, faceta que combina amb la de professora de dibuix al carrer Casal de Vilafranca. Va començar a destacar en el dibuix a l’escola Estalella i Graells i, als 9 anys, va apuntar-se a classes de Belles Arts al Casal, on va aprendre les principals tècniques de dibuix i pintura. Posteriorment, va assistir a l’Escola d’Arts i Oficis de Vilafranca per perfeccionar el que havia après.
L’any 1969 va participar en la seva primera exposició col·lectiva, i posteriorment n’ha fet unes 200, entre col·lectives i individuals. Sempre ha participat al Firart, i aquest any ho farà per primer cop, el seu fill, Jordi Masó Socias, fet que l’il·lusiona molt.
Es defineix com a paisatgista, perquè el paisatge és un dels seus temes principals i una de les seves fonts d’inspiració. Assegura que “la natura és una de les meves passions. M’agrada molt veure la natura com és. Per això, cada any, m’escapo un o dos dies al Montseny o al Delta de l’Ebre per gaudir dels colors i de la natura, dels reflexes al riu i de les postes de sol”.
El paisatge del Penedès també ha estat un dels motius dels seus quadres, però reconeix que no pinta tantes vinyes perquè “tot i que són boniques, per a mi és un paisatge més monòton que el d’altres zones de muntanya o indrets amb rius”. Quan pinta a l’exterior acostuma a prendre notes i a fer fotos del paisatge, per captar la llum del moment i poder acabar el quadre a casa.
Montserrat Socias explica que, en tres hores, pot tenir un quadre acabat, però de vegades pot estar-se molt més temps: “quan pinto, no miro mai el rellotge. Si tinc un bon dia, deixo tot el que havia de fer a casa i m’hi poso fins que s’acabi la inspiració. De vegades, puc estar-m’hi fins a la matinada, si cal. Se’m passa el temps volant”, assegura. Sovint, es posa música mentre pinta, la majoria de vegades jazz.
Dues tardes a la setmana imparteix classes, tant a nens com a la gent gran. La docència és una faceta de la qual gaudeix: “ensenyar m’enriqueix molt. Els nens tenen moltes idees i, fins i tot, de vegades m’ensenyen a mi”. Molts continuen durant anys i alguns, fins i tot, després porten els seus fills. Alguns fan carrera de Belles Arts, decoració, o altres relacionades amb el món de l’art, fet que la satisfà i il·lusiona quan li ho comuniquen. Entre els seus pintors preferits i referents es troben Monet, Renoir i Dalí.
També participa a la fira d’Artesania, Brocanters i Pintura, que se celebra el segon diumenge de cada mes a la rambla de Sant Francesc: “el que m’agrada d’aquesta fira és el contacte amb la gent. Tot i que lamenta el fet que “ara sóc l’única pintora que queda de tots els que vam començar”. A la seva carpa mostra els seus quadres i també els punts de llibre, vanos, caixetes i pedres que pinta i que ven a preus més assequibles. Assegura que “la venda de quadres costa força més avui dia que fa uns anys, perquè abans sempre es decorava les cases amb molts quadres, i ara se seleccionen molt més i les decoracions són més minimalistes. A més, la crisi econòmica va fer retallar moltes despeses, i una de les principals va ser en obres d’art”.
Les fires són un bon lloc de contacte amb els clients, però no acostuma a anar a moltes perquè “la vida de firaire no m’agrada gaire”.
D’exposicions ja no en fa tantes com abans perquè “ara sóc més pràctica. Estic en un moment de la meva vida en què puc decidir el que vull fer i el que no. La meva obra ja és prou coneguda i qui vol un quadre meu me’l ve a buscar moltes vegades a casa”.
Aquest mes té exposades una sèrie d’obres al restaurant Cal Joanet de Vilafranca (c/Comerç, 25 ) sota el títol de Primavera vintage. Es tracta de quadres a l’oli i acrílics amb flors, paisatges i bicicletes guarnides amb flors com a protagonistes. L’exposició és previst que es prorrogui durant el mes d’agost, així que les persones que no l’han pogut veure encara tenen l’oportunitat de fer-ho.
Té obra seva exposada permanentment en una galeria d’art de Tarragona i també aquest any ha participat, per primer cop, a la Nit de l’Art de Calafell, al Passeig Marítim, juntament amb el seu fill i més d’un centenar de pintors de diferents punts d’Espanya. D’aquesta darrera experiència n’està molt satisfeta tant pel públic, com per les crítiques i les vendes.
Hi ha obres seves, però, que no ven perquè li recorden un moment concret o li agraden especialment “no tenen preu, sinó sentiments i no te’n pots despendre”.
Olga Aibar