L’escriptora, historiadora i activista cultural Àngels Dalmau, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Vilafranca, va participar l’11 de febrer en una taula rodona del BCNegra 2024 amb la seva novel·la Vinyes de sang (La Campana) sobre el món casteller i ambientada al Penedès.
Nascuda a Barcelona l’any 1960, llicenciada en història contemporània per la UB, escriptora i activista cultural, és regidora de l’Ajuntament de Vilafranca des del 2023. Ha coordinat diferents projectes editorials i l’any 1998, amb la seva primera novel·la, Habanera, va obtenir el VIII Premio Internacional de Novela Luis Berenguer. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació comarcals i ha impartit nombrosos cursos i seminaris com a conferenciant i docent, centrats essencialment en difondre el talent de les dones al llarg de la història.
Els últims anys ha publicat dues obres de temàtica vilafranquina, Peyton. Una aventura empresarial en el sector de la confecció a Catalunya (2013) i Escola Montagut. 50 anys fent camí (2015). Actualment és membre de la junta del Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya.
Quan va sorgir la idea de la novel·la i quant de temps va trigar a fer-la realitat?
Des de la idea inicial fins el final del llibre van passar quasi tres anys, perquè hi ha molta feina de documentació a fer. A més, l’estructura d’una novel·la policíaca és molt diferent a la resta i havia d’aprendre a fer-la. El que costa més no és escriure, sinó reescriure. Per fer ficció necessites crear i viure dins del món que imagines perquè el lector se’l cregui.
Amb quins suports va comptar?
Jo tenia persones que em donaven seguretat com l’Eloi Miralles, autor de l’Enciclopèdia Castellera, o el Jaume Rafecas, i em vaig documentar molt de tot el tema físic, històric, policíac, etc., perquè em preocupava molt equivocar-me. A casa, el meu fill Lucas, que és dels Verds, llegia les pàgines i em donava algunes idees. Per exemple, gràcies a ell vaig afegir un detall que només saben a la colla, que és que porten un euro a la butxaca perquè, si cauen i van a l’hospital, puguin posar la televisió. Això ho vaig trobar un gest molt proper.
No li preocupava que la colla es prengués malament que hi hagi un assassinat entre els Verds?
Sí, molt. Era una gran responsabilitat, i havia de fer-ho molt bé, perquè havia de ser verosímil. Per això sempre ho ensenyava i vaig corregir coses que jo deia d’una determinada manera i ells ho diuen d’una altra. D’entrada la idea que pugui passar una mort dins d’un castell sobta, però van veure que la novel·la era un homenatge als valors castellers i que estava feta des d’un vincle important, el del meu fill, que des dels tretze anys que està a la colla. Jo he vist el meu fill i els seus amics eufòrics perquè havien fet una gran diada, i també esgotats i tristos perquè no havia sortit bé una altra. Això ho he viscut moltíssim. A més, també he planxat moltes camises verdes! (riu).
A la novel·la hi apareixen els pilars de Vilafranca i del Penedès: castells, Festa Major, cellers...
Sí, a més, malgrat que la part de la novel·la negra és dura, en canvi, la mirada de la Festa Major és molt lluminosa, perquè jo venia de petita a Vilafranca a viure la festa. Per a mi era sempre sinònim d’alegria i vacances. Jo tinc un entusiasme molt fort per Vilafranca, perquè l’he viscuda sempre així, i aquesta mirada de nena se m’ha quedat. Per això molta gent m’ha comentat que l’obra els ha arribat molt, precisament per aquesta dualitat que té.
A la novel·la hi ha altres dualitats significatives.
D’alguna manera aquesta novel·la reflexa la complexitat del que és Vilafranca i el Penedès en el moment actual, on, per exemple, la pagesia està a punt de desaparèixer com a forma de vida mentre conviu amb un món molt tecnificat i molt més individualista i allunyant de la natura. De petita, a la masia de Font-rubí on passàvem les vavances la família, no hi havia aigua corrent i havíem d’anar a buscar-la a la font. En canvi, ara això seria impensable. Ara hi ha molta més diferència entre els nostres fills i nosaltres que entre els meus avis i la meva generació. Un fet que també volia transmetre-ho a la novel·la.
La importància dels vincles familiars també es nota.
Sí, perquè també els he viscut així, intensament. A la novel·la hi ha, de rerefons, un homenatge a la meva mare i als avis, a aquesta característica familiar de Vilafranca, un indret on gairebé tothom es coneix. També hi ha una part crítica, perquè estàs en boca de tothom.
Ha tingut crítiques per aquest retrat que fa de la societat vilafranquina?
No, al contrari. I s’ha valorat la critica al masclisme sistèmic que encara patim, que he reflexat en l’agressió sexual que pateix la protagonista.
Ve de família d’artistes, un fet que també es transmet a l’obra.
Sí, el meu germà era escriptor i el meu pare era metge i escriptor. La meva mare era pintora i a casa es feien moltes tertúlies literàries que em van enriquir molt. Per això jo, com a regidora de Cultura, estic molt contenta de fer gestió cultural, que era el que em quedava per fer, perquè activista sempre ho he estat. Ara em fa il·lusió, perquè puc contribuir al desenvolupament de la cultura en la societat que m’envolta.
Posi’m un exemple.
Sempre he vist la influència positiva de la cultura en moltes coses i el poder transformador de l’educació. Ara s’està veient que la cultura és necessària, més que mai. La societat és tan complexa que la cultura és l’element de cohesió social essencial. És el pegament perquè les diferents nacionalitats que conviuen es puguin entendre, intercanviar i que sigui una riquesa, i un element d’unió també intergeneracional. Donar-li la importància que té és l’eix de la meva vida i de la meva manera d’estar i entendre el món.
A Vilafranca hi ha molta vida cultural, el problema és que molts actes coincideixen en el temps.
Sí, des del Servei de Cultura estem treballant per elaborar un calendari d’actes per intentar no solapar-nos tant, i la reacció de totes les entitats a la proposta és molt bona. És una llàstima haver de triar. Entre tots, ho millorarem.
Olga Aibar Toro