...un instint de preguntar, d’imaginar, d’ordenar...

El darrer llibre de David Madueño, ha estat publicat a Papers de Versàlia, dins de la col·lecció Zona Blanca 18.

El poemari està estructurat en dues parts: Cua de Foc, que dóna títol al llibre, i Raval de dins, que consta de 3 parts: Acadèmia, Ambulatori i Extramurs. Títols suggerents que ens endinsen en la poètica de David Madueño, poeta de Sabadell, guanyador de diversos premis de poesia i autor de diferents reculls de poemes, com ara Els murs incerts (2015), Osques (2017), però avui ens ocupa Cua de foc, el seu darrer poemari. 

Camus apareix en l’encapçalament del llibre, amb una reflexió sobre les coses efímeres de la vida, com la “glòria”, que amb el pas del temps esdevé fum. El fum ens avança que, en aquesta part, el foc n’és un dels protagonistes. I s’hi desplega un acurat ventall lèxic íntimament lligat a aquest mot tan ancestral, (espurna, arsonfòbia, cremar-se, brasa, flama, explosió, escalfor...) junt amb  la presència de qui va robar el foc als déus, Prometeu, que serpenteja en mig dels versos.

El foc esdevé metàfora del coratge per viure la vida, però també és al costat de sentiments com la pena i la desolació davant la desfeta cruel en un incendi ...l’acidesa carbònica/ del paisatge que endrapa:.. llavors la natura cremada es relaciona amb el cos humà com una ferida oberta.

I d’altra banda la força dels arbres vius i forts també van cobrint de llum aquest paisatge que no només és exterior si no que sovint esdevé interior. 

El poeta està compromès amb el seu món i en alguns poemes parla de la vàlua de les dades personals per alguns gegants informàtics, o de què ara  els diners d’avui no dringuen...

Cal insistir que els missatges del llibre venen embolicats amb un bonic paper de regal que és l’habilitat del poeta a l’hora de l’elaborar enginyoses metàfores que van construint la bellesa extraordinària del llibre: Rere els Masos del record on es recol·lecta l’oblit,... Si tornem al tema recurrent d’aquesta part, veurem que apareix l’auguri del llamp imminent ( un altre forma de foc) natura i llum que cau en el crepuscle, ara tenim un foc menys agressiu, més integrat en el paisatge. I al costat l’alquímia, la que fa crear el poema,  on la brasa de la inspiració hi senyoreja, que el porta a la flama de la revolta, jo diria, poètica. 

En acabar la primera part, és ell, el poeta, qui es mostra a través dels seus poemes:... ningú no et busca, / ets tu qui et mostres... és ell qui fa el pas de fer públic el propi món interior, un món que et mostra, a tu  lector, amb una mirada nova i que ell t’ofereix generós. De cop imatges de la flor per excel·lència, la rosa on l’esclat serà tan bell com la florida. És el poeta domina amb excel·lència l’art de conjuminar els mots i juga amb el lector en alguns versos quan diu: La resta de la metàfora, / no creguis que tindrà lloc/ en aquesta pàgina. I juganer encara ens fa reflexionar sobre el cànon, amb idees ben contràries, on hi pots veure l’esperit de la revolta creadora. I mentre, va passant els mots pel sedàs, i va traient el rebuig perquè tu lector a través de les seves paraules puguis preguntar, imaginar i ordenar la vida.

La segona part Raval de dins ens portarà vers un viatge més profund, més personal, més interior, que transita pel pensament, el cos i l’ànima del poeta i des d’aquí l’anàlisi de temes eterns. N’és un presagi la cita que obra aquesta segona part d’Strindberg on fa referència al pas del temps, tema etern per excel·lència.

Recordem que la segona part es subdivideix en quatre: a Vestíbul el viatge parteix del naixement, dins la placenta materna, passant per la infantesa i l’adolescència, on els records s’ordenen en els versos i la vida els crema com ens crema la joventut per dins i cos i records fan un tot que es fusiona en el jo del poètic:  Dúiem l’estiu enganxat a la pell..., junt amb la força de viure i el respecte i l’agraïment per l’altra... Que m’aixequis de terra / cada cop que m’esllomo...

A Acadèmia s’endinsa amb agudesa en el món dels adolescents, en l’ofici de professor d’institut, i el record de la Cecília Meireles, poeta i pedagoga, se li fa present.

La fascinació del jovent per les coses noves, les màscares clàssiques del teatre grec, la mirada atenta del professor que els observa, el tedi de la noia que vol volar i sortir de les parets de l’institut i encalçar la vida, mentre fa un avió de paper perquè no sap què més dir de l’examen... I el desig d’enlairar-se / la pren... No és senzill de motivar l’alumnat i fer-lo vibrar amb la literatura, ( sé de què parlo) però l’entrega i la passió del professorat pot emocionar alguns alumnes mentre llegeixen els versos de Baudelaire, que encisen l’alumnat més sensible, i... passen els anys i els noms i les fesomies es barregen en el record, i omplen l’esperit de tot l’alumnat a qui ha ensenyat i estimat, i sap que arriba el moment que volin sols i que aprenguin la darrera lliçó / que sempre us donarà la vida: tot començament té un final...Però alhora, tot final és l’origen. Traspua en aquesta part l’amor a la feina que el poeta fa en el seu dia a dia. 

De cop Ambulatori ens enfronta amb la malaltia, i s’obre el cos i l’ànima més personal, que relaciona amb la bellesa dels objectes, i la bellesa de la vida, i amb la por ancestral a la mort, aquella por que ens esperona a viure...El contrast entre la fragilitat del cos i la força de la ciència que avança a passes gegants testimonia la precarietat humana. I la malaltia escruixeix el cor quan toca a la gent propera, que estimes,  i veus com esperança i supervivència; / ciència i paciència... s’entrecreuen en veure emmalaltir els teus. És una part dura i a la vegada entendridora, que commou i emociona.

Tanca el llibre Extramurs on els records d’un viatge s’escriuen en la bellesa del vers, que esdevé una fotografia que capta l’efímer instant d’un cérvol, o la bellesa de ciutats com Tellinn, Pärnu, o el Bàltic. I tots compaginen la postal que esdevé el referent mental d’un viatge on l’interior del jo poètic i el seu exterior han esdevingut “u”, i on l’aprenentatge ha estat que, malgrat la bellesa del paisatge nòrdic, ell, el poeta restaria aquí, a la llum del sol i la claror de la nostra mediterrània.

Pel lector és un encisador plaer anar descobrint tanta vida mentre devora els versos i les estrofes d’aquesta Cua de foc, que crema la pell però que il·lumina a través del poeta l’essència sensible del lector mentre llegeix i gaudeix d’aquesta profunda, intel·ligent, i sensible passejada per la vida.