Clamo el goig entre els elements 

He descobert tard l’obra de ZB, però no per això deixa de ser una bella obra poètica massa temps poc valorada. Com en tantes altres coses hem d’agrair a La Breu l’edició de la seva obra completa fins avui. El llibre segueix les diferents publicacions amb un ordre cronològic, i s’obre amb una introducció d’Andreu Subirats i es tanca amb un epíleg d’Albert Roig, tots dos poetes tortosins. No conec, i dispenseu, cap més veu femenina amb una obra així de les Terres de l’Ebre.

ZB és poeta, escriptora,  bibliotecària, grafòloga, pintora i restauradora d'objectes. Podem dir que pertany als escriptors de la postguerra, i que té unes certes coincidències amb F. Fuster, com ser reconegudes tard, o com la sensibilitat i la pràctica de les disciplines artístiques es noten en la seva obra, per exemple. 

Aquesta obra completa és una gran oportunitat per als que no l’havíem llegit. Cada llibre està separat per dibuixos de libèl·lules (càrrega simbòlica de canvi, metamorfosi física i espiritual, adaptabilitat, símbol d’emoció, lleugeresa de l’ésser, tòtem de saviesa, resistència emocional, si apareix a la teva vida vol dir que has de fer canvis en el teu món interior...) Crec que el lector pot dir que llegint sent els canvis que ha viscut l’autora i si és sensible, potser els canvis personals, en llegir-la.

Els títols dels poemes ens obren sovint el tema que s’hi tractarà. Des del primer moment ja s’entreveuen els grans eixos de l’obra. L’existència humana, com no podia ser d’altra manera, però la seva mirada personal la transforma i la fa poèticament diferent i única. 

El temps és un tema cabdal de l’obra, el temps pel forat d’una agulla. Diu en un dels versos: el meu temps personal se m’escurça. Esperem que s’allargui força i puguem gaudir de la seva poètica molt de temps. La presència constant del pas del temps s’aboca en tots els llibres com la sorra sobre la platja, i això s’acompanya del record, un altre eix d’aquesta poesia. La fosca dictadura, la descoberta dels poetes sociorealistes, i també el compromís amb els negres maltractats, els amics torturats i empresonats, la repressió física i psicològica del franquisme marca la seva primera etapa, però el compromís és arreu, i el record d’aquesta època fosca també. 

ZB s’endinsa en l’art ran de la jubilació que li va permetre dedicar-s’hi plenament, la seva admiració per Picasso, els fauvistes, etc., li obren un nou camp artístic que també va acompanyant la seva poètica. Llavors comença a col·laborar en exposicions, i alguns textos es refereixen a això exclusivament però, com us deia, veureu que l’art es va reflectint i va construint cada vegada més els seus versos. 

Si parlem de l’espai on es despleguen els poemes, veureu la sensibilitat de l’autora per transformar l’entorn en imatges d’art.  Els tamarius –fragilitat rosada-, les canyes esgrafiades, el tatuatge dels joncs, el mar, ( arrapada a la retina la imatge del mar) els blaus del Mediterrani, els meandres adormissats del riu, la convivència d’aigües, creen el marc del paisatge més proper, el meu paisatge, en diu ella.  En el llibre, L’obsessió de les dunes, s’expressa en poemes en prosa, que semblen un desplegable de postals dels llocs que visita, Vänern a Suècia, París, la terra que l’ha vist néixer, el nord d’Àfrica... Més endavant el paisatges dels seus viatges són poemes, son imatges, són olors potents, perfums especials, són cases i jo diria que en alguns moments són quadres, penso en un poema que porta per títol Lohengrin (mite i música en una paraula), on, per mi, la darrera estrofa és virtualment un quadre. 

Un altre element sempitern és l’escriptura, vocals en oneig, trossos de la vida amb els quals faig paraules, escric, o potser em reescric, escriure-viure-ho dues vegades, i tot això en la solitud i el silenci per extreure’n de dins, ben endins, els millors mots, els més bells i precisos que no fan altre cosa que redimir-nos. Quanta bellesa en els seus versos! 

L’erotisme recorre l’obra amb una mirada amable, apassionada, tendra i de cop el protagonista és l’altre, la seva pell, la cambra, el silenci, el record d’una passió viscuda que ara li genera desencís. La sexualitat s’humanitza ran dels seus mots. I la vida és com un regal dels déus, i la filosofia de la vida és l’essència de l’ésser, i mentre resseguim l’existencialisme de l’obra se’ns  va mostrant la feina ben feta i consolidada d’aquesta dona tortosina que es mereix que se’n parli més, i més encara. Llegiu-la!