De Crisol i de La xarxa
Per fi tenim a les mans l’esperada novel·la del MF, un text de més de 700 pàgines i de llarga gestació, estimat i acaronat per l’autor, sense pressa, com un bon vi de criança. I això es nota en el contingut, en la trama, en els personatges, en l’estil. Vegem-ho.
L’acció passa en una ciutat imaginària, Crisol, però situada en un futur proper, no massa llunyà del que ens espera. Actualitat, futur i valors eterns aniran trenant la novel·la.
La protagonista és la Lisa, una noia que tot començar la novel·la compleix divuit anys, edat mítica que obre la porta al món dels adults.
Cal fer un parèntesi i dir que en Miquel la despulla de la majoria de tòpics que ens pengen a les noies/dones, i això és un punt a favor de l’autor que sap fugir de la misogínia que embolcalla el nostre present i el de Crisol, i dona un joc d’àmplia mirada a la protagonista, cosa que ajuda a caminar cap a la normalitat en una societat marcadament masclista, dissortadament, com la nostra.
Dit això, la resta de personatges femenins, amigues de la Lisa, s’emmarquen més en els tòpics socials donant així versemblança al relat i fent el joc del contrast entre elles i la protagonista. El contrast és clau en el llibre.
En aquesta societat del futur, on tots depenen d’una torre de control, com la torre de Mordor en El Senyor del Anells, la Lisa intentarà salvar-se i salvar-los.
Caldrà doncs lluitar contra el Mal.
Al llarg d’aquesta lluita, eterna dicotomia entre el bé i el mal, també entrarem en el món dels jocs d’ordinador a través d’un apassionant videojoc, on hi participen molts dels habitants de la ciutat, que s’anomena Utopia (Rabelais, també situa a Utopia el regne de Gargantua i Pantagruel). El joc esdevindrà un espai de combat, però també de llibertat fictícia, tan necessària per als habitants alienats i subjugats sota la torre de control de Crisol.
Utopia ens descriu herois i batalles amb ressons de la literatura artúrica i també de la nostra literatura medieval com el Blandin de Cornualles. A Utopia els superpoders poden ser a través de les armes, o un beuratge o una injecció, tampoc tan lluny dels màgics beuratges medievals o la força de les pedres precioses com el carboncle que se li atribuïen poders màgics i miraculosos.
El bagatge del MF li ve del coneixement del món virtual, com a joveníssim escriptor que és, i com informàtic, però també del coneixement de la literatura dels clàssics, i d’això en fa un win win que atrapa el lector.
Però que ningú es confongui, la novel·la pot tenir una flaire de literatura juvenil, que també, però no, va molt més enllà. La novel·la, fa una anàlisi d’una ciutat del futur que té els grans problemes de la humanitat actuals i probablement futurs i alguns d’eterns lligats per sempre a la condició humana, que es van tractant dins del tens relat i dins de les aventures esgotadores del joc en xarxa, que mantenen en un clímax constant al lector. Francament impactant el ritme trepidant que imposa la trama.
En el text hi trobem petites píndoles, diria jo, filosòfiques. Una mena de píndoles que va teixint la Lisa, i també la comparsa de personatges al seu voltant. Alguns personatges tenen molta rellevància en el relat, però el pes narratiu és absolutament d’ella, i la resta està al servei del que es vol destacar en aquell moment. Doncs, el que us deia, les píndoles reflexives són autèntiques anàlisis sociològiques i filosòfiques sobre com és la societat i com es preveu que sigui en el futur. A la vegada és una reflexió filosòfica sobre els temes més transcendentals de l’existència humana, que es veurà qüestionada per la presència del big brother que ho controla tot.
L’anàlisi sociològica es passeja per temes com la dictadura, que va creixent en el segle XXI arreu i que la pandèmia no fa res més que justificar davant del silenci de les mal anomenades democràcies. A Crisol s’ha imposat sobre els seus habitants d’una manera aclaparadora. També hi apareix l’anarquia que intenta viure al marge del poder de la torre de control, però son una minoria i només poden fer-ho en la clandestinitat.
La repressió ha arribat a límits inimaginables: L’abolició de tota religió que va desvestint els humans de creences eternes. No es promou l’aprenentatge musical, i practicar esport és vist com una anomalia retrògrada, ha desaparegut l’art… És un despullament dels trets que ens fan humans i ens acosten a L’home sense atributs de Robert Musil.
I al costat de tot això, la solitud. “La xarxa” hi ha col·laborat força en aquesta deshumanització, fins i tot en l’única certesa que els humans tenim a les nostres vides: la mort, a la xarxa es desdibuixa i apareix la possibilitat de la resurrecció, reminiscència del cristianisme quan algun dels guerrers és ferit al costat amb una llança com a la passió de Jesucrist. Aquesta barrera món real-virtual sovint es trenca en passar a través de la porta i del mirall, espais que ens poden suggerir la mítica saga de pel·lícules de Matrix, malgrat que el mirall, és un recurs literari per excel·lència (L. Carrol, M. Rodoreda...).
En aquestes píndoles, per dir-ho així, també s’hi reflecteix el populisme. I si estem atents, aquest món virtual té dos clars vessants de crítica, per dir-ho d’alguna manera. Un, alertar sobre els propis efectes perniciosos de la xarxa i l’altre encarar temes eterns de les relacions socials i humanes. Uns conflictes que la potencialitat de les noves tecnologies ha fet que esdevinguin de més risc en la seva capacitat alienant: pensem en les votacions als EEUU, quin ha estat el poder de la xarxa, o no?
I cal que analitzem com ens diu tot això en MF. Ho fa amb un estil molt acurat i el fet que els pensaments de la Lisa o si voleu diguem-ne els monòlegs interiors siguin en cursiva, demostra la tècnica acurada que ha emprat l’autor, res a l’atzar, i això junt amb la frescor i l’espontaneïtat del diàleg amb estil directe i viu, col·laboren a tensar el relat, com ho fa la força de la primera persona de manera majoritària en tota la novel·la.
Cal fixar-se també amb la cura que són nomenats els personatges. Quan no som a la xarxa predominen noms ben propers: Miquel, Joel, Míriam, Carla... i en canvi en el món del cable els noms canvien, Reck, Euphy, Rubí, Guttlieb… i estan tots, els uns i els altres, ben treballats i sovint amb una bona càrrega simbòlica, ja que si a Crisol solen tenir un caràcter, quan juguen a la xarxa no hi té res a veure.
Els espais de Crisol, són propers als nostres: instituts, un hospital, discoteques (la discoteca Desig esdevindrà clau en la trama)... Tot i que les descripcions, que cal destacar que són precises i minucioses en tota l’obra, aquí són grises, amb cels de plom, o boiroses nits, com es veu en el cinema en pel·lícules distòpiques com a The road, i he dit pel·lícules, perquè crec que una de les grans forces de la novel·la és el potencial cinematogràfic que té. I la grisor només es trenca quan fugint de la ciutat es poden contemplar les postes de sol o les albades i en la llunyania el mar desitjat, com la imatge de la llibertat esperada. Aquesta grisor també cobreix la vida dels personatges, que viuen com una mena d’autòmats, treballant hores i hores sense reflexionar perquè ho fan així. Els espais inversemblants de la xarxa també compten en llocs màgics i fantàstics que ens acosten més a l’estètica dels videojocs.
I ja que he entrat en les descripcions voldria parlar de la moda, que sembla que no hi és però que dóna un toc de bellesa i també de versemblança als fets que estan passant, i que, tant a Crisol com a la xarxa, ajuden a perfilar física, però també psíquicament els personatges. Com es vesteixen a una banda i l’altra és un treball on l’autor ha cosit amb perfecció les teles i les personalitats que volia ressaltar. Té una cura exquisida d’aquest tema que pot semblar menor, però que no ho és. Si la Lisa a la ciutat va amb caputxa i amaga les mans dins les mànigues com fan els teenagers, lliga perfectament amb la ciutat i amb la noia que ens vol fer arribar. A Utopia pot portar un casc rosa, com si en allà la vida fos possible, com si els valors que han desaparegut a Crisol, en allà existissin com per exemple ajudar-se els uns als altres en una batallà i descobrir que la solidaritat és possible.
I si parlem de colors, el color dels ulls de la Lisa, blaus a la xarxa i bruns a la part física de l’existència, són detalls entranyables que mostren que no s’ha deixat ni el més petit indici a l’atzar, o bé el vermell de la sang, que és el color de la vida, lluny dels tons blaus i violacis que es mostren quan se’n va la vida a la xarxa. Tot plegat, doncs, fa créixer l’obra.
Una constant estilística és el joc d’anticipacions que atrapa el lector i que l’enganxaran al relat per saber què hi passarà. O també el joc d’acrònims per anomenar les coses tan en voga en la nostra època com el cotxelliscador, el CLL, o el DIG, Document d’Identificació Global. En definitiva, una molt bona feina de Miquel Florido en tots els camps de la novel·la.
Realitat, ficció, reflexió i compromís amb el món que ens ha tocat viure i també un missatge pedagògic constant al llarg de l’obra per millorar-lo, implícit en tota la novel·la. Us animo a fer-ne un bona, atenta, excitant i apassionant lectura.
Molts èxits per a Et recordaré, Miquel!
