Jesús Lacruz és una persona molt aficionada a la poesia. Ha escrit 2.341 poemes, molts dels quals ha recitat a diferents indrets. Nascut a Vilobí del Penedès fa 78 anys, viu a Vilafranca. Ha participat en trobades de poesia a Mollet del Vallès anomenades Poetes grans, algunes de les quals es publiquen en un recull anual que edita l’Ajuntament del municipi. També va cantar a la coral de la Girada.
Durant la seva etapa laboral, va exercir de comercial, primer d’un conegut celler penedesenc i, posteriorment, va impulsar la seva pròpia empresa, amb el seu nom, dedicada a la cosmètica, a Vilafranca. També va crear tractaments per a l’artrosi i contra altres dolors. Optimista de mena, i amb un gran sentit de l’humor, em recita alguns dels seus poemes, molts cops amb la veu entretallada per l’emoció.
És difícil escriure poesia?
Això és com el caminar. El difícil és fer el primer pas; la resta es van fent de mica en mica i, cada cop, es té més traça i es va més ràpid. El primer vaig estar sis anys a acabar-lo, perquè no trobava com continuar la segona estrofa. El vaig començar en un viatge per Castella, en el qual m’enyorava de la meva comarca. D’aquí van sorgir els primers versos de Bell Penedès, estimat. Però, no va ser fins que vaig tornar a estar a casa meva, sis anys després, que vaig trobar el fil per poder-la continuar. La resta de poemes han estat molt més àgils.
Què el va inspirar per poder-lo continuar?
Estava al meu escriptori, davant del qual tinc una imatge de Jesucrist i els apòstols i vaig demanar ajuda per trobar la inspiració necessària. I aleshores em van venir al cap els versos de la segona estrofa.
Quina història explica aquest poema?
És un homenatge als meus pares, que eren pagesos, i als cellers, a la terra, i el vi i el cava del Penedès. Aquest poema i un altre els vaig recitar a Montserrat quan mossèn Jaume Berdoy era vicari general de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat.
També en té un altre que es titula Pàtria.
Sí, és un dels poemes que més m’emociona quan el recito. Tothom sent la seva pàtria o la seva terra d’una manera o una altra, i quan ets lluny és quan més l’enyores.
La majoria els escriu en castellà. És la llengua amb la qual se sent més còmode?
Sí, de petit el català estava prohibit a l’escola. En no haver-lo estudiat, faig algunes faltes, per això utititzo més el castellà.
Moltes són també poesia visual.
Sí, dibuixen formes diferents com baldufes, copes, arbres, etc. Molts em diuen que estic boig, però a mi m’agraden. A més, utilitzo diferents estils de lletres, fet que els fa a tots únics i especials. Són part de la meva personalitat i del meu criteri.
L’amor, el somriure, les flors, la primavera, el Canigó i Montserrat estan molt presents en els seus poemes.
Sí, són temes que m’inspiren molt. Tot comentari poètic ha de tenir un sentit. Jo, a més, sempre poso tot el meu cor i la meva ànima en les poesies que escric.
Els ha recitat en diferents indrets?
Sí, al principi al meu poble i a Mollet del Vallès, però també en diversos esdeveniments.
Ha pensat de publicar-los?
Sí, ho tinc en ment. De fet, ho he preguntat a alguna imprempta, però encara no m’he decidit a fer-ho, perquè són molt personals. Per això, de moment, només els he ensenyat als meus amics i coneguts.
Quin són els seus mestres i referents poètics i en el món de les arts?
Sóc autodidacta. Vaig començar a escriure-les fa 13 anys. Quan era jove m’avorrien i, per aquest motiu, no en llegia gaire. Ara m’hi he aficionat més. Pel que fa a la vessant musical, vaig tenir dos mestres: un professor de Vilobí del Penedès que es dia Joan Noés, que em va introduir en diferents instruments, i un de Barcelona, el Manuel Vázquez. Tots dos em van ensenyar moltes coses i els vaig estimar com a germans.
Parli’ns de la seva faceta com a cantant.
A mi sempre m’ha agradat cantar. Tenia molt bona veu. Si hagués estudiat més, fins i tot podria haver fet òpera (riu). El problema va arribar amb els anys. Ara em costa fins i tot recitar, per això m’operaran de la laringe d’aquí a uns dies. Espero tornar a estar en plena forma en breu.
Olga Aibar