Recordes què feies l’1 d’octubre de fa cinc anys? Estic segur que si, que ho recordes perfectament. I no només ho recordes, sinó que estàs tornant a reviure l’emoció d’aquell dia. Desconec quin paper vas tenir: si vas ser dels que treballava a les trinxeres, si vas defensar els col·legis de votació, si vas anar a votar o si t’ho miraves des de casa. Tant és. Sé que recordes perfectament aquell dia i, si ho fas, és perquè va ser un dia que et va deixar petjada.
L’1 d’octubre del 2017 quedarà marcat a foc a la nostra memòria perquè, senzillament, va fer història pel que es va fer però, sobretot, per com es va fer. Primer, cal parlar de la valentia i el compromís polític. Perquè no hem d’oblidar mai el nom de les persones que van signar posar la llibertat del país per davant de la seva pròpia llibertat. Mai us ho agrairem prou.
I, segon, crec que també és necessari parlar de tota aquella gent anònima, tots tan iguals i tan diferents alhora, que vam treballar plegats per aconseguir un objectiu comú. I ho vam fer de la única manera que sabem fer-ho: amb el pacifisme i el civisme per bandera, responent amb idees creatives a les mil i una dificultats que ens posava un Estat al·lèrgic a la democràcia i resistint sense por una violència que naixia de la impotència i la ràbia de qui sap que no té la raó.
A Vilafranca 14.000 vilafranquins i vilafranquines van participar al referèndum de l’1 d’octubre. 14.000 persones amb noms i cognoms, amb concepcions polítiques molt diferents, van voler fer sentir la seva veu, van voler votar. I, si heu parlat mai amb algú sobre aquest tema, segur que entre tots podríem fer un bon llistat de totes aquelles persones que tant durant aquell dia, com dies abans, van treballar per fer-ho possible. De fet, hi ha una cosa que sempre em fa somriure: tot i la tensió i la por que es va viure, quan parlem d’aquest tema sempre ho fem amb orgull, explicant amb la pell de gallina aquella anècdota que (ara) tant ens fa riure al reviure-la.
Realment, si fem la vista enrere, hi havia mil arguments que ens impedien votar (la repressió de l’Estat, els impediments legals, les amenaces,...) però, tot i així, ho vam fer. Amb orgull i amb el cap ben alt podem dir que si, que ho vam aconseguir.
Ara, cinc anys després, penso que tornem a estar a una situació molt similar: sembla que hi ha molts arguments que en volen fer veure que no podrem, que no és possible i que no val la pena continuar mantenint viu l’esperit d’aquell 1 d’octubre, tot proposant no se quines claredats. Però no, no ens ho creurem. A nosaltres aquesta moto no ens la vendreu. Continuarem lluitant perquè sabem que Junts, ho aconseguirem. Només cal reprendre el consens i l’entesa. Cal bufar una mica per avivar una flama, el desig de llibertat, que ens mou i que no ens aturarà mai. Només cal que ens tornem a creure que, si volem, res ens pot aturar.
