“És millor morir de gana havent viscut sense dolor i por,
que viure amb un esperit atribolat, enmig de l'abundància”
Epictet
En aquesta oportunitat ens interessaria convidar-los a reflexionar des de l'òptica dels estoics sobre un assumpte que s'ha imposat en quotidià quan no ho hauria de ser necessàriament: l'estrès i la hiperactivitat com a forma de vida recomanada pel paradigma de la vàcua i intranscendent notorietat que produeix la fictícia utilitat mediàtica que representem mitjançant la difusió del nostre accionar.
Sense pretendre envair camps del saber que ens resulten aliens, podem sintetitzar que l'estrès, el concepte d'estar immersos en una quotidianitat que ens cansa mitjançant una ocupació permanent, es torna en problema quan la tasca que succiona gairebé la totalitat del nostre temps respon a satisfer una necessitat externa i no pas una passió que ens envolta en un tipus de vocació que ens arrossega plaentment a una activitat creativa i productiva. Aquesta problemàtica sorgeix quan la hiperactivitat s'imposa com a producte de moda i de manera de vida que ha aconseguit substituir l'esclavisme clàssic per l'autoexplotació del subjecte com a mètode aparent de realització personal.
Sobre això, Sèneca ( 4 a. C-65 d. C) ens dirà que estar constantment ocupats no ha de ser necessàriament bo, en el sentit estricte en què aquesta forma de vida ens estaria distraient d'aquells aspectes de l'existència que són realment rellevants. Per aconseguir comprendre aquest raonament, és crucial, en primer lloc, aturar la marxa automàtica i pensar que no tot és important: que fem coses no implica necessàriament que siguin transcendents, significatives necessàries, interessants o útils. O, en paraules simples, gairebé mai quantitat no es tradueix en qualitat.
La recomanació estoica interpel·la permanentment a centrar-se parant atenció a allò que fem, per què com ho fem, per a què ho fem i per a qui ho fem. Estar “ocupat” per inèrcia o per brindar a una societat virtual una imatge d'utilitat fictícia és bàsicament una estupidesa: tranquil·lament tothom pot estar realitzant simultàniament activitats totalment intranscendents, per més cridaneres que siguin o per més likes que rebin.
Davant d'això, podríem fer un petit exercici: en calma, silenci i solitud, ens fem la hipotètica pregunta: “si avui fos el meu últim dia de vida, voldria estar fent això?”. Benvolguts lectors, facin l'intent de registrar les seves activitats diàries ja sigui en un llistat material o mental en caure la nit durant almenys una setmana i procedeixin a concloure honestament si allò que més temps els porta quotidianament està o no millorant les vostres vides o, de ser possible, amb coratge pregunteu-vos a vosaltres mateixos si voldrien fer el que solen fer fins a l'últim dia de les seves vides.
Un petit exemple seria poder analitzar quantes hores diàries dediquem al consum visual dels continguts de xarxes socials. Imaginin per un instant que un fat del destí els comunica que moriran demà a aquesta hora i interpel·lin-se immediatament: voldria passar així el meu últim dia en aquest món? És molt probable que la majoria de la gent digui que no. Doncs bé, si la resposta és no, estem en condicions de començar a treure temps a aquesta activitat.
Els estoics dirien que l'única cosa que està sota el nostre control són les nostres opinions, judicis i decisions, i no la dels altres. Les opinions d'altres potser ens poden resultar interessants i fins i tot en podem aprendre alguna cosa, però no són més que això, són perspectives i judicis sobre les quals no tenim el més mínim control o poder. Ara bé, si ens passem la vida buscant l'acceptació i aprovació de la percepció que tenen altres de nosaltres (ser notables, famosos, vistos, considerats pels altres), el que estem fent, bàsicament, és llençar a les escombraries una quantitat considerable del nostre preciós temps ja que és ben sabut que la fama és extraordinàriament volàtil i ingrata: un dia et vitorejaran en un context determinat i un altre dia, per qualsevol raó circumstancial, pots tenir un exèrcit de crítics que es tornen en contra teva. La pèrdua constant de temps en aquest tipus de banalitats que ens venen com a necessàries ens obliga a centrar-nos i preguntar-nos: per què m'importa això?, què estic fent i per què ho estic fent?
Ara bé, no cal que caiguem en males interpretacions: les xarxes socials no són res més que eines, i és l'ús que li donem allò que propicia les conseqüències que retornen. El temps que hem decidit atorgar a l'ús d'aquesta eina depèn exclusivament de la utilitat que en prenem o del plaer que ens proporcionen. En aquest sentit, podrem apreciar que l'excusa per excel·lència de moltíssims adults de l'ús de les xarxes socials és com a mitjà de contacte amb familiars que viuen a altres continents. Fins i tot en aquells casos, el seu ús pot i ha de ser regulat racionalment: així visquessin a pocs carrers de casa nostra, no estaríem permanentment en contacte o enviant-nos fotos i vídeos.
En tot cas, sempre és fonamental col·locar una limitació temporal, encara que l'ús sigui laboral, promocional o acadèmic, ja que la idea és no perdre innecessàriament la unitat de mesura primordial de la vida en estat d'existència: el temps. En aquest sentit, els estoics ens van ensenyar que una eina és això i res més, un “útil-per”, i cadascú decidirà si les utilitzarà correctament o incorrectament. Evidentment el dispositiu no ens dirà mai com l'hem de fer servir, encara que en el cas de les xarxes socials ens fa permanentment suggeriments (als quals els recomano enèrgicament ignorar intencionalment).
Epictet (55 dC-135 dC) ens brindarà un clar panorama sobre el precedentment assenyalat, indicant en els seus "Discursos" una reflexió que potser ens pot resultar rellevant: si tens diners, què hi faràs? La moneda per si sola no t'ho dirà, perquè és una simple eina que acumulem ja sigui pel plaer mateix d'apilar o per la necessitat de fer-hi coses: comprar béns i serveis. Per si mateix, és un objecte que no té valor propi, motiu pel qual des de l'òptica estoica no tindria cap sentit dedicar-li completament la vida a l'amuntegament d'alguna cosa la utilitat del qual no té sentit una vegada haguem partit d'aquest món. No, amic lector, jo sé el que potser està pensant: no és una doctrina comunista o hippie, sinó una forma de vida que li presta atenció a allò estrictament necessari i no li rendeix culte a allò essencialment accessori en tant que els diners no és l'oxigen que omple els nostres pulmons o dóna sentit a la nostra curta existència sinó simplement un mitjà per a un fi concret (igual que ho són tantes altres coses que reben reverències com deïtats d'antany). Agustí d'Hipona (parafrasejant Sèneca) va saber traduir i incorporar al cristianisme allò precedentment assenyalat en dir-nos que no és més ric qui més coses posseeix, sinó el que menys coses necessita.
Davant la cultura de l'exposició mediàtica, prudència, davant l'estil de vida alienat completament d'un sentit transcendent, raó i davant de l'esclavatge propi de sistemes econòmics i culturals, senzillesa i sensatesa. Com hauran pogut apreciar, el desaferrament a allò innecessari és el motor del pensament estoic i no és casual la seva relectura en els nostres temps. Per un instant breu intentem recordar que el mateix Marc Aureli, emperador l'imperi romà (equivalent a ser president dels Estats Units o d'alguna potència militar i econòmica d'Europa o Orient), era sens dubte una persona amb un poder considerable i , tanmateix, el preocupava el fet de l'adulació constant que rebia en lloc de gaudir-la i treure'n profit. Les fonts històriques i els seus escrits ens donen força proves que, malgrat la seva fama, va intentar ser el més just possible en el tracte quotidià amb la gent. A les seves Meditacions ens interpel·la dràsticament: "Alexandre el Macedó i el seu muler, un cop morts, van venir a parar en una mateixa cosa; doncs, o van ser reassumits en les raons generatrius del món o van ser igualment disgregats en àtoms". En altres paraules, “recorda que Alexandre el Gran, que era molt més important del que ets tu, tot i així va morir”. Abocar una existència tan curta a la recerca desesperada de fama i prestigi a qualsevol cost no faria altra cosa que renunciar al principi d'individuació propi que ens porta inevitablement a oblidar-nos a nosaltres mateixos i als qui diem estimar.
N'és una prova clau quan tenim la possibilitat de conversar amb algú a qui se sap té els seus dies comptats. La pregunta que retrunyirà al cap no serà quants seguidors de Twitter tinc avui? sinó més aviat de quines coses puc estar orgullós, ara que he de partir? què deixo enrere? Creieu-me amics, qui està als portals de la mort només pot pensar en allò que va fer i la seva rellevància, com han estat les seves relacions socials reals, amb la seva família i amics i no l'opinió d'una horda de seguidors que, si bé tenen nom i cognom, en el pla de la vida, són meres il·lusions virtuals intranscendents.
Davant la incessant oferta i demanda de solucions màgiques ofertes per corrents editorials que apropen beuratges d'autoajuda massiva, l'estoïcisme ha sobreviscut amb les seves idees a més de dos segles i mig justament perquè la seva invitació a viure mitjançant un pensament coherent que busca un sentit de la existència en la tàcita i definitiva realitat contundent d'una finitud que, lluny d'espantar-nos, ha de ser un permanent recordatori que ens escorcolli fort i insistentment en la possibilitat de convertir l'efímera llampada de vida que ens toca en alguna cosa significativa.
