Foto: Fèlix Miró
La Pepeta Parera és la presidenta de la Fundació Privada Montserrat Junyent i Parera, dedicada a l'atenció de col·lectius en situació de marginació social i a la dona maltractada. La Pepeta va celebrar el seu centenari el 30 de maig a casa seva, amb els seus familiars i amics. Allà mateix, unes setmanes més tard, vam parlar amb ella sobre la seva trajectòria, i també de la d’una de les seves filles, la Montserrat, que dona nom a la fundació. Ella va morir el 16 de març del 1993 en un accident de trànsit mentre anava en moto. Va ser atropellada per un camió a la cantonada entre l’Avinguda de Barcelona i el carrer Santa Digna de Vilafranca.
Des de quan és la presidenta de la Fundació Montserrat Junyent?
Es va crear uns anys després de la mort de la Montserrat, amb els diners de la indemnització. Ens vam reunir tots i vam pensar en destinar-los als objectius pels quals sempre ella havia lluitat: les dones i les persones més desfavorides. Per això, la fundació lluita contra la marginació social d’aquests col·lectius.
En què es van invertir?
En adquirir un pis al carrer dels Ferrers i, uns anys més tard, un altre de més gran al carrer Joan XXIII, que és per a dones que necessiten refugi. El primer es va rehabilitar a través dels plans d'ocupació de l’Ajuntament, arran d'un conveni que vam signar amb ells, que s'encarreguen de la gestió i del seguiment de les persones que s'hi allotgen. Els fons que se n'obtenen els invertim en la Creu Roja, Càritas, el Rebost Solidari, etc.
A què es dedicava ella?
Va començar de molt joveneta, fent de dependenta al Paco. Després va treballar a la Peyton durant una dècada, i deu anys més a la Cinzano. Més tard, va començar a treballar als Serveis Socials de l'Ajuntament de Vilafranca, on va ser la principal impulsora del Centre de Formació Ocupacional Francesc Layret, l’actual La Fassina, ubicada a prop de la zona esportiva, davant de l'Auditori municipal. Com a sindicalista va militar a l’Unió Sindical Obrera, va ser la principal responsable de la UGT a la vila i va ser una de les impulsores del PSC vilafranquí.
I vostè?
Amb 16 anys, després de l’escola, portava les compres que feien les senyores des de les botigues a casa seva, i a la tarda, treballava d'aprenenta de modista per les tardes. Quan va esclatar la Guerra Civil, vaig fer d’auxiliar sanitària a l’hospital de sang que hi havia al Molí d'en Rovira i, amb la retirada, vaig anar a l’hospital d’Arenys de Munt. En acabar la guerra, el meu pare volia anar cap a França i la mare preferia quedar-se a Catalunya, perquè era una bona enfranquidora i es guanyava molt bé la vida cosint les peces de cuir o tela del calçat per ajuntar-les després amb la sola. Ella no volia deixar la màquina, així que al final es van quedar.
I li va ensenyar el seu ofici?
No, perquè a mi no m'agradava. Com que després de la guerra no hi havia res, vaig haver de fer de minyona, en una casa de la rambla. Però la meva mare, a més de ser enfranquidora, també treballava per a uns senyors que tenien bons contactes a la fàbrica de les fulles d'afaitar, la Better, que estava al carrer Comerç, i gràcies a la seva mediació, vaig poder entrar-hi a treballar. Allà es guanyava un bon sou, però havies de treballar molt. Hi vaig estar fins que vaig tenir el meu primer fill.
Al seu marit el va conèixer a la fàbrica?
No, ell era un pagès de Sant Pere de Riudebitlles. Tenia un tros de terra als afores, a la Barceloneta. Allà ens vam fer una casa, on teníem l'hort i els animals. Però ell es va posar malalt i va morir als 45 anys.
Així va haver de portar sola la casa i la família de ben jove.
Sí, però com que m'agradava la feina i teníem moltes bèsties per cuidar i que donaven menjar, vam poder sobreviure. Els fills més grans van començar a treballar i els altres feien de pagès.
Aquesta zona ha canviat molt en els darrers 50 anys.
I tant, com la nit al dia. Aquí al voltant no hi havia res, només vinyes. Aleshores anàvem caminant a tot arreu i esperàvem els fills al Pont del Carril, si es feia fosc. De fet, encara diem que baixem a la vila. Ara hi ha molts veïns. Recordo que quan es va instal·lar la Peyton aquí a prop, les treballadores venien a veure aigua, a veure els bous, i a esmorzar a casa.
Vostè ha viscut una República, la Guerra Civil, una transició i una democràcia parlamentària.
Sí, he viscut de tot una mica. Sóc la gran de cinc germans, un dels quals va morir de xarampió als 22 mesos, i poc després va morir-ne una altra de meningitis. Eren uns temps què no hi havia gaire recursos. A més, durant la guerra ho vam passar malament, perquè al meu pare el van detenir, acusat d'una mort que després es va descobrir que no tenia res a veure, i el van deixar anar. Jo havia d'anar a buscar menjar a les Cabanyes, amb la mare, a qui li feia por passar per davant del cementiri. Anàvem a comprar les restes de la matança del porc que feien a Vilobí. Marxàvem de casa a les quatre del matí per poder ser dels primers.
Quants néts i besnéts té?
Tinc sis néts i deu besnéts.
I amb 100 anys viu sola a casa seva o amb algun dels seus fills?
Sí, dos dels meus fills viuen aquí al costat, en dos pisos, però cadascú està a casa seva. Tinc la teleassistència a la tauleta de nit, per si passa alguna cosa, però mentre em trobi bé i pugui estar aquí ho faré.
Olga Aibar