La vilanovina Luri Sorroche, de 29 anys, ha agafat les regnes de l’AE Moja aquesta temporada, sent l’única dona que dirigeix un equip masculí de futbol federat de tot Catalunya, i gairebé d’Espanya, ja que només hi ha una altra dona que ho fa. Va dirigir el seu primer equip amb només 15 anys i des de llavors va saber que volia dedicar-se a això tota la seva vida.
Des de llavors ha entrenat diversos equips de la comarca, ha estudiat INEF i un màster i ha aconseguit el títol d’entrenadora UEFA Pro, la distinció més alta. De la seva trajectòria destaca el seu pas per l’Índia, on va dirigir la selecció masculina de Gujarat, l’equivalent a la selecció de Catalunya, amb el qual va guanyar el torneig nacional Aiff Nacional KMK Zawar Mines.
El cap de setmana passat, Sorroche va aconseguir la primera victòria en la primera jornada de Lliga. L’AE Moja, que juga al grup 12 de Tercera Catalana, va guanyar 5-1 al CE Carme. Tot i això, Sorroche, que es defineix com una entrenadora “extremadament cauta” està contenta per haver guanyat però ja pensa en el següent partit i en corregir els errors perquè la seva màxima és “sempre es pot ser millor”.
Com vas arribar a entrenar a un equip masculí a l’Índia?
La meva primera experiència internacional va ser a través de l’escola del Barça, on em van donar l’oportunitat d’anar un estiu a Miami. Després vaig estar a la Xina fins que vaig veure una oferta de feina a una universitat de l’Índia. En un primer moment la meva feina era seleccionar jugadores femenines però jo el que volia era entrenar.
Com ho vas aconseguir?
El rector de la universitat em demanar una reunió perquè em volia conèixer i em va oferir un contracte per continuar a la universitat. La meva condició va ser que acceptava però només si em proporcionava un equip de bon nivell per poder entrenar. Mitja hora després em va presentar el ministre d’Esports de Gujarat i jo vaig al·lucinar. Ell em va oferir entrenar un equip femení però jo ho vaig descartar perquè no podria aconseguir objectius ambiciosos en 3 anys, el temps que em volia quedar a l’Índia. Les dones allà es casen molt joves i abandonen molts dels seus hobbies. Després em va oferir poder entrenar la selecció masculina de Gujarat, ja havia vist els jugadors i tenien molt bon nivell així que vaig acceptar.
Com et va rebre l’equip?
La primera impressió va ser de sorpresa perquè Luri no és nom ni de noi ni de noia així que suposo que s’esperaven un home. A més, vaig arribar en pantaló i màniga curta com si fos qualsevol equip però Gujarat fa frontera amb Pakistan i la majoria són musulmans així que no estan acostumats a veure així a una dona. Tot i això, vaig arribar al camp tan normal, vaig donar la mà a tots els jugadors i seguidament els vaig donar els petos i vaig treure les pilotes perquè no tinguessin temps de pensar. Al final de l’entrenament tots em van donar la mà i em tocaven el peu, que per a ells és un senyal de respecte. Quan vaig acabar el contracte tots em preguntaven si m’hi quedaria més perquè havien estat a gust però jo tenia clar que volia tornar a casa.
Vas tenir algun problema a l’Índia?
En cap moment. De fet considero l’Índia com la meva segona casa. Com que treballava per al govern de Gujarat em van adjudicar un xòfer i personal de seguretat per acompanyar-me als partits perquè en moltes ocasions anàvem a estadis on s’acumulava molta gent i en molts casos no podia ni caminar. A més, com era una zona propera a Pakistan hi podria haver hagut algun problema. Tot i això en cap moment vaig passar por.
Com et va arribar l’oferta de l’AE Moja?
Vaig rebre una oferta del president del club explicant-me el seu projecte i oferint-me ser l’entrenadora. A la majoria dels jugadors ja els coneixia perquè havia coincidit amb ells al futbol base o durant els seus primers anys d’amateur.
Per què et vas decantar per la seva oferta?
És un projecte il·lusionant amb un objectiu molt ambiciós i que ja fa 3 anys que intenten aconseguir: ascendir a Segona Catalana. Crec que l’AE Moja té un equip molt lluitador, equiparable a la meva personalitat.
Què et fa sentir el fet de ser l’única dona entrenadora?
Em fa una mica de ràbia ser notícia perquè sóc l’única dona que dirigeix un equip masculí. M’encantaria ser notícia per guanyar i aconseguir èxits esportius. Tot i això estic contenta si la meva figura serveix per encoratjar a aquelles persones i dones que vulguin dedicar-se a entrenar i que ho vegin inaccessible. M’agrada que les dones siguem visibles en aquest món, majoritàriament d’homes i m’agradaria que els dirigents dels clubs de futbol o d’altres esports ho poguessin veure també i apostessin per les persones, que és el que val, sense importar si són homes o dones.
Per què hi ha tan poques dones al capdavant d’equips masculins?
És veritat que hi ha poques dones formades per ser entrenadores, per exemple a la meva promoció només hi estava jo. En part crec que això es deu al fet que la majoria de dones es pensen que no hi ha futur en aquesta professió. Jo tenia molt clar als 15 anys que em volia dedicar a entrenar i per això vaig seguir endavant. No sé si aconseguiré o no el meu objectiu però com a mínim lluitaré amb totes les meves forces.
Quin és el teu somni?
Arribar a la lliga professional espanyola i dirigir la selecció del país perquè guanyar un mundial és el màxim títol que pots aconseguir.
Lorena Del Amor