El penedesenc David Palau (Barcelona, 1970) és conegut com “el guitarrista dels famosos” perquè ha tocat amb la majoria de grans cantants del país. És músic, director i compositor d'Alejandro Sanz, Serrat, Sabina, Bisbal, Miguel Bosé, Ana Torroja, Sergio Dalma i actual guitarrista de Bobby Kimball (Toto) i Bill Champlin (Chica). També té un estudi de gravació propi anomenat Divertimento Studio, i el seu propi grup: Güru.
Com vas començar en el món de la música?
Vaig començar com a alumne de guitarra del professor Gregori Martínez de Vilafranca, amb el Cristian Gómez, que ara és guitarrista del grup Lax'n'Busto. Amb ells vam tenir un grup que es deia Silgat. Després vaig tocar amb molts grups locals com Aqua, Los Pollos, Stem Tips, etc. En aquella època s'emetien els programes Llúvia de estrellas, La parodia nacional, Menudo Show. Tota la música d'aquells programes la feia jo. En aquell temps vaig estar molt vinculat amb els estudis i els productors musicals, i això em va portar a treballar amb artistes.
Quan vas començar a tocar amb cantants famosos?
L'any 1995 vaig començar a treballar amb Sergio Dalma i aquí va ser el meu gran salt a fer gires. Ell es va quedar sense guitarrista i un productor amb qui havia treballat li va parlar de mi. Vaig agafar un avió, vaig anar a Madrid i d'això ja fa 23 anys. Amb ell vaig estar set anys, després vaig començar a treballar amb Joan Manel Serrat i vaig gravar el Versos en la boca el 2002. En aquella època va sortir Operación Triunfo i vaig amb David Bisbal a Amèrica per primer cop. El 2004 vaig estar amb Alejandro Sanz, el 2005 amb Miguel Bosé, 2006 amb Anna Torroja i Serrat, i del 2007 al 2012 vaig ser el director musical de David Bisbal. L'any 2012 vam gravar La noche en el Teatro Real, disc amb el qual vam guanyar un Grammy latino. A partir del 2012 vaig estar amb Sabina i Serrat. L'any passat vam fer la gira d'El gusto es nuestro amb Miguel Ríos, Ana Belén, Víctor Manuel i ara estem fent la gira de Mediterráneo da capo, el 50è aniversari del disc Mediterráneo, que són més de 100 xous fins a l'abril del 2019.
Com és tocar amb ells?
És excepcional. En Miguel Bosé, per exemple, és molt exigent i coreografia cada cançó, tot és un guió teatral. El Serrat és molt metòdic amb el que passa a dalt d'un escenari. Ho controla tot. Musicalment és una llegenda, però després és una persona molt normal, molt propera, i molt respectuosa. T'exigeix molt, però a canvi tens molt de respecte. Tocar amb ell és un honor i quan et té confiança i et té en el seu equip, et vol per sempre. A canvi, després et porta a tot arreu. Gràcies a ell vaig tocar amb en Sabina i amb en Miguel Ríos, amb qui pensava que no tocaria mai. I em va fer molta il·lusió perquè jo era molt fan d'ell. De fet, el primer vinil que vaig tenir va ser el Rock and Ríos.
Quina és la gira que més recordes? Deus tenir moltes anècdotes.
Sí, i tant, des de tocar amb 40 de febre i quatre punxades de penicilina el dia abans a Quito. Em pensava que no ho explicava. També li vaig fer la traveta amb el Bisbal sense voler en un escenari, a Buenos Aires. Ell va sortir per darrere meu i una mica més i se'n va al foso. Aleshores vaig pensar: ‘Palau se t'ha acabat’, però després ens en vam fer un tip de riure.
La vida de gira en gira no deu ser fàcil.
No. Són moltes hores a la carretera, i hi ha molta soletat en els hotels. T'enyores, et perds moltes coses, i els amics de mica en mica et deixen de trucar perquè sempre ets fora.
I la fama?
És molt fàcil acostumar-se. Tu has de posar molt de la teva part per no creure-t'ho. Pensa que durant un any vius en hotels de cinc estrelles, i tothom t'aplaudeix i et riuen les gràcies. A més tens seguidors, gent que coneixen la teva vida millor que tu. Això a mi m'impressiona molt.
Fan moltes bogeries?
Sí, hi ha gent molt boja i en algun cas he hagut de posar la policia pel mig. Has de saber semblar proper, però tenir una certa distància. Ets tot un món que has de saber gestionar. Les xarxes socials són molt perverses de vegades.
Com ho porta la família?
Ho entenen, perquè quan es viu en aquest negoci acaba sent una feina. A més de la part de l'escenari, veuen la part de preparar-te, dels assaigs, de la feina. Entenen que no tot és la foto que la gent veu al final del dia. Però tinc clar que portar l’artista a casa mai és saludable.
Quantes hores hi dediques al dia?
Són moltes hores. De fet és sempre, perquè el cap mai desconnecta. Abans d'una gira normalment s'assaja un mes i mig, deu hores al dia, fins que surts a la carretera. A més, jo tinc un estudi de gravació, i gravo i produeixo molts grups i artistes, així que quan arribo a casa tinc un negoci que atendre. També dóno moltes classes a diferents països, fet que és molt interessant i em retorna moltes satisfaccions.
Què els recomanes?
Que no només és tocar, és això, conèixer el negoci, saber relacionar-te, estar en el lloc correcte, etc. Són moltes coses, com qualsevol feina. A més, a la música hi ha una part d'ara estàs de moda, ara no. Però això, quan abans s’aprengui, millor. També que sempre s’ha d'estar actiu i treballar molt.
Encara aprens coses?
Jo aprenc cada dia. Hi ha gent que fa dues coses grans i es pensa que ja ho ha fet tot. L'escenari és una cosa molt seriosa. No has d'oblidar mai el respecte del primer dia. Tu tens 50 nits fabuloses i no passa res i en tens una dolenta i se n'enterarà tothom. I més ara que hi ha mil càmeres gravant, Youtube, etc. Això fa que hagis d'estar pendent de cada actuació teva.
També tens una guitarra amb el teu nom.
Sí, és tot un honor. Hi ha una marca americana de guitarres que es diu Washburn que han fet el meu model de guitarra. Tu pots anar a una botiga i demanar una Palau, fet que sembla increïble. De fet, l'altre dia quan vaig anar a donar classes a Oviedo em vaig trobar dos nois amb la meva guitarra.
Quanta gent està darrere d’un concert?
Hi ha molta gent darrere d'un espectacle: coreògrafs, guionistes, directors de teatre, tècnics. No és només pujar i tocar un grapat de cançons. Una gira d'aquestes potser són 40 o 50 persones a la carretera. És una empresa molt gran, molta gent treballa perquè tu gaudeixis l'espectacle; a això es deu el preu que tenen les entrades. Molta gent diu que són cars, però jo crec que haurien de ser-ho més.
Olga Aibar
